Hola amics!

Ahir a la nit em moria de ganes d’escriure l´últim post d’aquest blog, però quan tot just va haver pujat la última foto que volia ilustrar els últims dies van venir unes dones angleses que havia conegut a Pekin i que casualment estaven al meu hostel. Els vaig dir que anava a escriure però no ho devien entendre, o no ho van voler entendre, i els vaig haver d’explicar tot que el hi havia per veure a Shanghai. A l’acabar era tan tard que… a dormir! Un altre dia els hagues donat xarrera a toper però ahir…em va fotre una rabia!

Doncs bé, ara sóc a l’avió volant cap a Londres i encara em falten 10 hores de vol, o sigui que si m’agafa xarrera us tinc aquí fins l’endemà!!

Aquests últims dies doncs vaig anar a veure l’estadi Olímpic de Pekin, que és molt xulo, té una doble estructura de passadissos i tunels que es veuen de s de fora i té una forma preciosa, per si algú no ho sap, li diuen el Niu d’ocell, i realment és increible com ho recorda. Vist de dia i des del davant penseu que no el vaig arribar a veure definit del tot, hi havia tanta boirina! Tanta contaminació! Pekin és una de les ciutats més contaminades del món i si algú no ho creu només cal que vingui i notarà com només arribar se t’enuvola la vista i deixes de veure-hi clar… molt fort.

Despres vaig tornar a Shangai, en el tren d’alta velocitat, cap problema i l’últim dia vaig visitar Pudong, que és la part de les torres. Vaig estar dalt del Financial Center a 435 metres d”alçada i veus tota la ciutat, amb la mateixa boirina de porqueria que a Pekin, però és molt xulo.

Aquella zona es com passejar per Nova York, però realment Nou Nova York: tot brilla, els carrers impecables, les flors, els edicis, sembla que esiguis en una maqueta de joguina que acaben de muntar. Vaig entrar en un centre comercial i els interiors eren impecables: fustes, màrmols, jocs arquitectonics amb elements tradicionals xinesos… díficil d’explicar però preciòs de veure.

Com a curiositat us diré que era tan tan modern tot i tan tan de luxe tot que vaig anar al lavabo i atenció! Era un WC ELECTRONIC!! Treu tot tipus de rajos d’aigua a diferents intensitats, diferents pressions i bé, no donaré més detalls… Ja que a la Xina et diuen que mengis xino, pues clar… s’havia de provar… JAJAJAJA Hasta aquí puedo leer!

Després de la visitat a New York i de la compra de detallets familiars vaig decidir que fos un dia de contrastos. M’en vaig anar al barri vell de Shangai, i allò si que es curiòs de veritat. La gent per tot arreu, parades de mercat a quasi totes les cases, gent amb pijama fent la migdiada, roba estesa a tots els cables de la llum i clar… la típica parada de serps i gripaus. Allà va ser on vaig poder comprar arròs a la meva amiga Marta, que me l’havia demanat. Penseu que feia dies que buscava la forma de comprar arros als supers i no hi havia manera: només en venen en paquets de 10 kg!! Demanava un kilo i reien! Vaig pensar_deu ser com si demanes un sol rollo de paper de wc, pensaries, que no en faràs anar més? Pues al mercat vaig trobar arros a granel i en vaig comprar un kilo.Arros xino! A veure que tal serà!

Ara que ja marxo, sento aquestos contrastos dins meu, tinc ganes de marxar per veure la família i els amics, però m’agradaria pensar que aquí hi tornaré.

La veritat és que m’ha agradat moltíssim ser aquí i m’ha donat molta pau..

El que m’ha agradat més:

• els colors: la gent va vestida més colorista, els aparadors, les llums, els carrers, el kitsch,

• la roba estesa per tot arreu: li dóna aquell toc pueblerino xino, es genial, ho trobaré a faltar

• la gent que m’ha ajudat: els xinos han sigut molt simpàtics amb mi i ha sigut un plaer parlar amb tants. Amb l’excusa de la foto de l’autotacón m’he motivat a parlar més amb la gent i ha sigut molt divertit

• el preu del menjar: menjar es molt barat, et fa pensar si no hauria de ser així a Catalunya també, molt barat vol dir molt!

• la china clàssica: jardins, figuretes, màscares, pagodes… està ple de turistes, sí, però omple el cor de veure-ho quan hi ets.

• Les visites obligades: Tianamen, Gran Muralla, Ciutat Prohibida, Palacio de verano, …

La sorpresa… em vaig enamorar del Gran Teatre Nacional de Pekin (el de forma d’Ovni platejat) les fotos no reflexen el bonic que és quan hi ets davant. Sembla que miris la lluna, es mig mate, mig brillant, l’aigua tranquil·la, un parc tranquil que l’envolta… )

Ni fu ni fa

• el menjar: doncs això , ni fu ni fa… he de reconèixer que fa dies que volia escriure un post que es digues TRAMPES, perquè he menjat més a l’occidental del que m’agradaria poder dir, però les olors…! segons on vas fa tanta olor que se’t tanca la boca de l’estomac. També he de dir que haver vist el mercat dels coloms, els gripaus, les serps… tirat pel carrer de mala manera, etc tan aviat… em va afectar i em va costar reenganxar-me. Hi ha coses bones, però per mi… el millor va ser el Pato Pekin i els dumpling (pastissos de carn al vapor)

  En defensa meva diré que menjar sol en un xino es molt incomode, perquè tradicionalment ells demanen molts plats i piquen una mica tots de tots, i quan demanes sol (que ho he fet) només pots demanar 2 coses perque les racions són enormes i tot i així no te les pots acabar. La manera que et miren al restaurant tampoc es massa agradable, no hi estan tan acostumats i a sobre si no tenen carta ilustrada millor que et retiris perquè no et faràs entendre de cap manera… Al final, si vas molt cansat… tires d’occidental: racions individuals, gustos coneguts, bars amb WIFI i soletat agradable.

• regatejar: pues això , ni fu ni fa, vas molt desorientat els primers dies, després ja vas veient el que has de pagar, però sempre tens la sensació de que et volen timar, i tot i que al final vaig disfrutar i tot, en algun moment quan aconseguies un bon preu.Al principi buff costa… vas molt perdut. Es que quan parlo de regatejar no vull dir rebaixar un deu per cent el preu, vull dir que potser d’entrada et demanar 350 yuan per un vano que en val 10 o 30, o sigui que ho has de fer per força perque es el joc. No parlo de regatejar en el sentit de baixar el preu a fotre pressió al pobre xino, sinó a aconseguir pagar el que t’haurien de dir que val allò realment. Es un precio justo.

  Ex. Trajet de Kungfu infantil: preus inicials vistos a la xina: 80, 120, 320, Aeroport; 250, Comprat per 50 (rebaixant dels 80 inicials)

  Vano (identics tots) 85, 10, 70, 30… Les xines del meu cuarto havien pagat 8. Per tant ja sabia el que valia.

• Pirateria de marques: vas pel carrer et miren a la cara i sempre (i dic sempre) se t’apropa algú hi et diu Louis Vuitton, watch, bag… sempre! T’ofereixen bolsos tot el dia, t’agobia.

NO m’ha molat

• Els wc d’ascarranxar-se. (raons obvies)

• Algunes olors en algunes parades de menjar: no era olor a podrit ni res, era olor d’especies o ingredients diferents superintenses e indescriptiblement pudoroses activant la pituitaria a nivells fins ara desconeguts.

• La calor: a Shanghai a dies era bastant tallada de rollo, sobretot per la humitat, mitjana 34 grauns amb 60% humitat o més. Se n’ha de tenir ganes d’anar-hi per aguantar-ho. Si algú no es veu en cor de suportar-ho millor deixar el viatge per una altra època, en alguns moments només et pots refugiar en centres comercials amb aire condicionat, a on es refugia tothom talment com si a fora ploguès.

• Evidentment, les escupinades

Com a última reflexió, ja que sabeu que sempre m’ha fascinat el món de la publicitat en totes les seves vessants, us diré que les marques s’han llençat com a lleons sobre els conillets xinesos. Passejant pels carrers, especialment per les zones noves, m’he recordad moltíssim de quan llegia llibres de marketing sobre el poder de la Marca i les botiques enteses com als nous temples de la nostra societat. A la Xina, com que el fenomen de l’enriquiment es relativament nou, es veu claríssim. Especialment amb Apple, Cartier, Louis Vuitton i Gucci,.. obren unes botigues per tot arreu que són com antigues esglèsies, parets dorades enormes, amb portes petites que et condueixen al temple de la autosatisfacció del teu creixement economic personal i a la compra de la demostració de fins a on de lluny has arribat. Això és tal com sona, botigues que son nous temples, però es així, la gent passa de Buda i Confucio, la gent curra 80 hores a la setmana si cal per poder entrar un dia al temple de Mac ( ja veure-ho la foto del que hi ha a Pudong – te una poma gegant blanca com flotant a l’aire, rodejada d’una agora circular. Baixes per les escales de cargol, - jo no hi vaig entrar- però des de fora no pots veure res de la botiga, perquè així els productes guanyen aquest aire iconic i exclusiu. Evidentment el 75% dels xinos que he vist en zones ben situades o al tren ràpid tenien un Iphone i he vist xinos amb Ipads a tots els bars decents on he anat. Per això hi ha tanta còpia, perquè la gent que no pot tenir-ho ho necessita igualment. I això a tot arreu, però a Shanghai al ser nou, s’observa el fenomen fàcilment.

Res, havia de fer aquesta reflexió perquè es fort veure com desapareix una cultura i en va absorvint una altra d’una manera tan ràpida: hi ha botiques amb el cartell Opening Soon per tot arreu. I sobretot botigues de luxe per donar-li a la nova classe rica xinesa el que està buscant: la representanció pública del seu nou poder.

Doncs bé, potser us havia d’haver explicat alguna altra cosa per acabar, però es veritat, Xina es transforma, i ho trobo normal, no podem pretendre canviar nosaltres i que ells no ho facin amb el que estan treballant per a ser gran potencia. No ho seran, ja ho són. Es respira a l’aire quan llegeixes a les noticies com està Europa, que la nova Xina acaba de començar i ara es Europa i EUA la que vol anar a menjar-se el seu pastel – si ens deixen, que ja es veurà.

Tinc una foto d’un xino que porta una samarreta que hi diu “Time Changes and We With time”. I és això. I amb el temps, doncs tots canviem, a millor o a pitjor, però potser si que res és el que era després d’aquest viatge.

Moltes gràcies per ser aquí!

PD: Els xinitos són superbonics!!!!!!!!!!! Sabeu que no porten panyals i porten unss pantalons totalment oberts del cul i fan cacotes i pipi per tot arreu? Jajaja calia desdramatitzar!